domingo, 7 de febrero de 2010

Carta de la Tieta Paquita:

Dulós

La tieta et fa (dins les seves possibilitats), un petit resum del que va ser i recordo del nostre pare o sigui, el teu avi Ruera. Ho faig amb tot cor, per l’amor que li tenia i sento per ell i per tu!


Del pare no en tinc masses records de quan era petita. Doncs vaig viure, després de la mort de la mare, 5 anys amb els tiets Casademunt i quan vaig tornar a casa el pare tenia una vida molt ocupada i molts dies els passava amb l’orquestra, tocant per les festes majors, arreu de tot Catalunya. Jo per la meva feina (brodava a màquina a casa), vaig tenir la sort de poder conviure més hores amb ell quan hi era. El que et puc assegurar és que era un home bo, bo de veritat, un home de PAU! I amb un gran sentit de la responsabilitat molt gran davant les adversitats, que en aquells temps eren moltíssimes. Era valent, intel·ligent, humil i sobretot un home SAVI.


De ell, el que més m’ha quedat gravat en el cor, és la gran capacitat d’acceptació del dolor i de les adversitats. Dolor que va tenir a molts nivells i a fons, també el no poder expressar i treballar amb el que per ell era la seva vida i pel que se sentia cridat en aquest mon “la música”. Va lluitar sol davant les incomprensions, enveges, intoleràncies, impotències, dificultats, quan ell sabia la seva vàlua.


Tot, al meu entendre, va ser molt dur i descoratjador, per enfonsar a la persona més forta i a més envoltat i responsable de una família gran, sense recursos, que tenien que lluitar cada dia per portar el plat a taula, (encara que com nosaltres hi havia moltes altres famílies). A més, per a ell va ser més dur, doncs tenia una visió de la vida fora de la realitat material, a on li era quasi impossible aquesta comprensió, ell va viure i va morir sense poder entendre que per viure es necessitaven diners. No tenia res, no envejava res i sabia compartir-ho tot, tot el que per ell era tenir amb tothom! El definiria com un home que va viure per damunt dels pecats capitals. Els que marquen com a bons o dolents als homes de la terra. Ell tenia el do de l’acceptació, del “aquí i ara” més gran que mai he arribat a conèixer a cap altra persona, era com si visques en una sublimació del que en diríem “pecat”, això si, a un preu molt alt, es quedava el dolor, decepcions i fins desprecis molt a dins seu, sense fer-se la “víctima”. El resultat al cap dels anys es el que el varen fer un home GRAN, admirat i estimat per tots els que varem tenir el privilegi de conèixe’l i els que han sentit a parlar d’ell! Dulós aquí van uns petits esbossos d’alguns fets per a mi extraordinaris i que estic seguríssima que m’han portat a descobrir el meu camí. Com a base importantíssima ell confiava amb la vida, la va estimar per damunt de tot acceptant-la “tal qual” i sense voler canviar-la.


Jo tenia 15 anys i estic segura que ell ja coneixia el meu tarannà, el meu ser, més que jo mateixa, i un bon dia em va demanar que anés al seu despatx, que volia parlar amb mi. Varem seure i molt ceremoniosament em va dir, Paquita, el pare i la mare no podem anar darrera teu ni controlar-te i a més, no es la nostra manera de fer, doncs ell tenia com el valor més gran de les persones la “seva llibertat”! i tu no pares d’anar amunt i avall, aquí i allà constantment i a tota hora, “el que et diré no t’ho tornaré a repetir mai més, tu i només tu has de ser conscient dels teus actes siguin els que siguin, recorda-ho per sempre, tot el que facis malament amb tu i els demés o pagaràs aquí en aquesta vida i tot el que facis de be per tu i pels demés en aquesta vida trobaràs, més tard o més d’hora, aquí en aquesta vida, són els meus manaments”!


Només devia tenir uns 8 o 9 anys, és un fet que recordo com si fos ara, un dia em va agafar la maneta i varem anar a donar el condol a una veïna que vivia dues o tres portes més amunt de casa nostra, se li havia mort el seu marit, ella es deia Manuela, era una dona de mitjana edat, encara guapa, un cos més aviat gran, es feia veure. El marit en canvi, havia estat petit i poca cosa. Al entrar a casa seva la Manuela es va quedar com clavada a terra i es va posar a plorar desconsolada damunt amb uns sanglots exagerats, el pare va anar a saludar-la cordialment i li va dir: “Manuela pel que et faci falta tens uns veïns tres portes més avall” i la va abraçar i varem marxar. Ella va continuar plorant amb més dramatisme. Al cap els anys vaig saber que aquell matrimoni (sense fills), eren de la FAI, i que varen ser ells qui varen denunciar-lo, dient que escoltava per radio una emissora clandestina dels monjos de Montserrat, cosa que no he sabut mai si era veritat o no, si era així devia escoltar música religiosa o gregoriana, a ell li agradava molt. Doncs el pare no va ser mai un home de política, els seus ideals van ser, la música, l’art i Catalunya que no tenen partit. Només feia tres o quatre dies que havia mort (matat), la mare, la seva estimada esposa en el cruel bombardeig a la porxada. Quan varen venir a buscar al pare per dur-lo a la presó “model de Barcelona”, a on hi va passar uns llargs dies, també tinc encara viu el record de la seva marxa. Ell i uns quants homes més els duien drets damunt d’un camió destartalat sense sostre i ens anava dient, movent la ma enlairada, feu bondat, creieu a la iaia, la iaia Rita que era ja velleta, (amb els cabells del tot blancs). Nosaltres estàvem al seu costat ploroses i espantades, no podíem entendre res del que estava passant, del que estàvem vivint. D’aquest fet sempre més he tingut clar que el pare em va donar la gran lliçó de perdonar, de perdona-ho tot, tot ... Així que aquesta vivència em va calar molt, molt fort i per sempre!


Els dies de la presó varem anar saber amb els anys per altres homes que compartiren amb ell aquella odissea, que ell va tenir un coratge, una força d’esperit extraordinària, envejable, com pocs humans som capaços d’assolir i més en les seves circumstàncies. Acabava d’enterrar a la seva estimada esposa, mare de les seves cinc filles (la Rita ja havia mort), i el seu dolor era molt, molt gran, el seu amor també va ser molt gran! Ell a l’hora també ens havia deixa’t soles, la seva mare per la que tenia un gran respecta, amor, admiració i les seves quatre filletes tan estimades i desemparades, a més sense diners, doncs estàvem en guerra i vivíem el dia a dia, sense saber que menjaríem i érem tota una família, la iaia i les quatre filles, que la més gran només tenia nou anys fins la més petita, la teva mare, que en tenia un.


També varem saber, o així ens consta, que a la presó els tenien en cel.les no massa grans i que estaven amb poc espai, doncs n’hi havia més dels que hi cabien, eren ja els finals de la guerra i tot anava encara més desproporcionat, deshumanitzat. Ell va demanar que li portessin paper per escriure música i allà dins envoltat d’homes desesperats i enfonsats, va composar i escriure damunt aquells papers, aquelles peces musicals “precioses” dedicades a la filla Assumpció, la filla més gran, que estava estudiant piano i solfeig a l’escola de música amb dedicació preciosa. Segur que saps el que t’estic parlant doncs fa uns anys que ho varem recopilar i editar per les escoles de música de Catalunya i que són un tresor, al menys per a nosaltres la seva família. També sabem que va arribar a fer cantar, segurament que no a tots, a aquells homes sense fe en el seu futur, cançons com l’emigrant, el rossinyol que vas a França, etc. Sabem també que a les tardes, per altaveus, cridaven noms dels homes empresonats i que seguidament se sentien trets en el mateix pati del la Model, o sigui que els havien matat. Tots vivien amb terror, pensant que els podien cridar l’endemà. També i fora de lo normal, ell i uns bons amics de Granollers es van espavilar per dur la seva defensa, no va voler l’advocat d’ofici que li tocava, o sigui que tot i que el que estava vivint era d’una intensitat i dolor fora de mida, ell no va perdre mai la fe amb ell mateix, amb els homes i amb Déu.


Dulós, varem tenir un gran pare, un gran avi, un home que va estimar, perdonar i acceptar tot el que la vida li anava aportant, amb plena dignitat. Era tot “un senyor” i sempre, i jo crec que això és el més extraordinari, amb una actitud de PAU, de serenor. acompanyat d’un gran sentit del humor i que el feia una persona encantadora, única, divertida i admirable, al seu costat els dies eren pocs i les hores curtes!


De la seva operació d’ulls i la seva ceguera ja en deus saber moltes coses i fets, doncs tu ja eres més grandeta i en devies sentir a explicar coses pels teus pares i família. Ell va continuar fins al seu últim alè donant-nos el sentit i l’exemple per viure i morir com un home de be, d’aquells que com ell, ens donen la força, el coratge, la il·lusió de creure en un futur, “un mon millor”.


Dulós, segur que et podria escriure moltes coses més del pare, però crec que t’he explicat el que per mi es el millor dels seus records! Et demano que sàpigues perdonar-me el meu retard, escriure no es fet per mi o sigui que m’ha representat un esforç fora del normal.


Dulós, tu, jo, els seus descendents, portem dins els seus gens, el que cal es reafirmar-nos en aquesta realitat i tot és i serà possible! La teva tieta que molt t’estima


Paquita


http://www.ruera.net/




4 comentarios:

Mª José dijo...

Querida Dulos, viví 15 años en Pineda De Mar así que leí sin problemas esta preciosa carta de la tía Paquita. Ya lo ves, genéticamente vienes de una familia luchadora(de eso no tenia duda)
Se que te estas creciendo ante las adversidades, y que eres una grande
Avui et deixo molts petons de colors (^:^)

Marta dijo...

Dúlos
emocinant la carta de la teva tieta.
Orgull de tenir una familia aixi.
Molts de petons tendres per tu

Mel dijo...

Hermosa carta de tia Paquita Niña! Sigo extrañando tus comentarios y el saber de ti pero hoy solo pase a desearte Feliz Pascua !!!y decirte q pases por mi blog el domingo para llevarte el Mimo de Pascua ,Te quiere Mel ♥ Sabes que siempre te espero ,escribe pronto ♥♥♥

Mireia Camp dijo...

No saps com m'he emocionat llegint aquesta carta.
Encara que no de sang, era el meu Tiet Ruera, i em sento orgullosa i privillegiada d'haver-lo conegut. Jo sempre he "sentit" també aquesta bondat, traspuada en tota la família, que unida amb la bondat de la Tieta Maria (la teva Àvia) s'entñen que tota la Família Ruera sigueu tan bones persones.
Gràcies per compartirl-la, coseneta.
Un petó molt fort!
Mireia